lunes, 18 de diciembre de 2017

Bibere vivere, Zarach Llach


A lo largo de la vida de un profesor son muchos los alumnos y las alumnas que pasan por nuestras clases. De todos ellos aprendemos constantemente. Unos nos enseñan contenidos, sorprendiéndonos con aspectos de nuestra área de conocimiento que desconocíamos, de otros conseguimos mejorar procedimientos, descubriendo nuevos recursos, nuevas fuentes, nuevas tecnologías y nuevas maneras de hacer y de muchos aprendemos actitudes, con ejemplos diarios de superación personal, valentía, compañerismo y calidad humana. Raro es el día que no regresamos con algo nuevo en la mochila. Todo ello hace que nuestras competencias como docentes estén en continua renovación, en un proceso sorprendentemente inestable y apasionante. Sin duda, enseñar es también aprender y los que deseamos constantemente aprender amamos enseñar.

Recordar a todos los alumnos es imposible. Sin embargo, hay algunos que nos marcan para siempre, ya sea por pequeños detalles o por grandes aportaciones. Cada uno tenemos los nuestros y algunos son compartidos. Uno de ellos es Zarach Llach. Mi recuerdo de Zarach me traslada al Bovalar del Cuartel Tetuán 14, a aulas de techos altos sin recursos pero llenas de alumnos dispuestos a aprender sin una sola queja, a un instituto en el que la convivencia era tan cercana que se parecía a una gran familia. Cargados de ilusión, los profesores buscábamos sacar el máximo partido de una precariedad que nos limitaba pero que nos unía, y de qué manera, a los alumnos. 

En aquel Bovalar cuartelario Zarach nos dio algunas lecciones. A sus excelentes notas se unía su creatividad, tanto en el dibujo como en la música, su asombrosa generosidad, siempre dispuesto a ayudar a cualquier compañero, su disposición a todo y, como suele decirse, su calidad humana. Sin embargo, la enorme lección que nos dio a todos fue su convicción en su felicidad y su libertad. Tenía muy claro lo que quería hacer. Sin ningún tipo de dudas eligió el camino de las letras y en el temido momento de decidir sobre su futuro nos sorprendió con la elección de la carrera de Magisterio, ninguneando de forma completa cualquier ambición, digamos, superior. Su vocación era ser maestro, escribir y ser feliz. 

Bastante antes de abandonar el instituto Zarach escribía libros. Decía que lo hacía por pura vocación y para entretenerse. Mi sorpresa vino cuando me dejó leer un voluminoso volumen de aventuras totalmente delicioso que, para más inri, utilizaba el nombre de nosotros, sus profesores, como personajes. Yo mismo era un personaje, lo cual me dejó descolocado y maravillado. Desconozco qué habrá hecho Zarach de aquellas historias. Yo aún conservo las “Notas de lectura” de ese libro, en las que Zarach me explicaba cómo se había documentado y el proceso de escritura. Desde ese momento, estuve convencido de que algún día sería escritor.

Según la Real Academia de la Lengua un escritor es una persona que escribe o un autor de obras escritas o impresas. Pues bien, ha llegado el momento y Zarach acaba de publicar Bibere vivere, su primer libro. Con un humor fresco y desenfadado Zarach sumerge al lector en un mundo fantástico poblado por personajes sacados del universo galés y de los mitos mágicos del mundo celta. En un ambiente presidido por la alegría de las tabernas y la fantasía de la magia, los protagonistas viven un sin fin de sorpresas, engaños, traiciones y amistades incombustibles recorridas a lo largo de todo tipo de aventuras, en un proceso de aprendizaje personal y del mundo no exento de dosis de ternura y romanticismo.

Las mayores sorpresas del libro son la perfecta ambientación, su equilibrio, ya que no existen páginas prescindibles ni sobrantes, el vocabulario empleado, preciso y en sintonía con el tono del texto, y el ritmo frenético en el que se sumerge al lector, ya que la acción va absorbiendo su atención de una forma tan elegante que le va acompañando sin forzamiento hasta la culminación del final. Aunque ya sabemos que Zarach hace años que escribe, esto es algo inusual en una primera obra, lo que demuestra su talento para la escritura. Sin embargo, lo que realmente descoloca es conocer que el libro es el desarrollo novelado de las letras del grupo de música de Zarach, llamado Lèpoka, un grupo de folk metal del que es letrista y flautista.

Esto no hace más que demostrar la dimensión del talento de Zarach y confirmar que está logrando aquello que nos enseñó en su paso por el instituto, la importancia de ser feliz en libertad. Ojalá éste no sea más que el primero de una serie de libros que nos hagan aprender tanto.

Bibere vivere, Zarach!

Fernando Peña Rambla
Profesor de Historia IES Bovalar 

miércoles, 6 de diciembre de 2017

PMAR i dones d'Afganistà



El passat dimecres la classe de 3 de PMAR vam anar a un museu situat a la plaça d’ Horts Soguers. L’ exposició tractava sobre la vida de les dones d’ Afganistà, a través d’ imatges i petits texts. Em va impactar moltísim. 
En aquests texts es narrava com els talibans tenen prohibides fer a les dones coses ara conduir, practicar esports i treballar fora de casa. Encara que, per a mi, el més cridaner va ser el fet de no poder tindre una simple asistència mèdica, perquè, això dona lloc a moltíssimes morts per una simple malaltia o un embaràs dificultós.
Els textos contaven con de ben petits, els pares, eduquen i donen al seu fill una imatge masclista, que per desgràcia, ell aprén i repetix, per això aquest comportament és quasi impossible de frenar.
 Exemples de masclisme a l’ Afganistà serien aquestos:
En el matrimoni la dona és comprada per l’ home, ja que el seu pare la ven. Per una bona quantitat de diners i amb això es pensen que la dona és d’ ella i que poden fer el que vulguen amb ella, com ara explotar-la, violar-la o pegar-la. A banda d’ això, la primera vegada que la dona veu el seu futur marít es el día del seu casament, i una vegada casada no poden separar-se. La boda es celebra de forma separada, és a dir, els xics estan en una sala i les xiques en una altra.


El més sorprenent de tot això és que les dones són obligades a casar-se amb tan sols 14 o 15 anys amb homes molt més major (30,40 o 60 anys).
Poc després de casar-se, les xiquetes tenen fills i no un, sinó dos, tres, quatre, cinc... i a ademés molt seguits, fent que el cos no es puga recuperar. Això fa que moltes dones morguen durant el part, però també que molts xiquets estiguen desnutrits, ja que el cos de la seua mare no té prou llet per alimentar-los. Altre efecte que això provoca és el ràpid envelliment de les xiquetes. Per desgràcia, totes les dones no poden sostenir aquesta forma de vida, per això moltes intenten suicidar-se, derramant-se un got de gasolina pel seu cos, i a continuació es prenen foc fins morir.



La foto que més em va impressionar va ser la de Ragina Hami, on se’ ns mostrava com la seua filla portava flors a la tomba del seu pare assassinat pels talibans, després d’ haver decidit voluntariament regressar a Afganistà per poder ajudar la població a eixir de la pobresa. Ell aguera pogut quedar-se a America per viure el somni americà, peró va decidir tornar al seu país a ajudar els seus, i va trobar la mort.
El text que més em va impressionar va ser el d’ una xiqueta anomenada Jamila, que amb tan sols 17 anys ja tenie dues filles, ella, va intentar suicidar- se per poder fugir del seu infern. 
Aquesta excursió va ser molt curta, però a la vegada intensa i molt educativa, ja que ens mostra les barbaritats que es fan no molt lluny d’ açí  sense que  a ningú l’ importe, ja que no fem molt per ajudar-les i, per desgràcia, sembla que això continuarà.

Mario Álvarez Caravaca 3 PMAR

Actes contra la violència de gènere



El passat dia 23 de novembre l'IES Bovalar va estar representat pels seus estudiants en un acte públic al Parc Ribalta de Castelló de la Plana. Podeu veure les imatges al següent enllaç:

23 de novembre al Parc Ribalta "Enllacem-nos per aturar la violència masclista"

També, divendres 24 es va fer una performance artística al centre, combinant música, pintura, dansa i arts escèniques. Aquest és el vídeo:

lunes, 20 de noviembre de 2017

Espais al pati per compartir

 

Dins del projecte de dinamització dels patis escolars, estem equipant el centre amb bancs de picnic, ideals per llegir, xarrar i compartir històries. Donem les gràcies a l'alumnat de la FP Bàsica per fer muntatge i tractament dels bancs, així com la seua instal·lació.
Esperem que sigan de veritat espais per compartir.




Jornades de Cultura Popular: “L’educació a Castelló”


Els passats 10,11 i 12 de novembre de 2017 es celebrà a Castelló la 20a edició de les Jornades de Cultura Popular de Castelló, aquest any amb el tema “L’educació a Castelló”. Com tots els anys els professors i professores del Departament de Geografia i Història participarem per informar-nos de les darreres novetats sobre la investigació històrica de la nostra ciutat per tal de traslladar-les a la nostres classes. Aquesta edició incloïa una sorpresa especial per nosaltres. El nostre alumne Javier Saura Gargallo, llicenciat en Història per la Universitat de València i actualment treballant com a arxiver a l’Arxiu de la Diputació de Castelló, presentà amb èxit la comunicació “L’educació en la documentació de l’Arxiu de la Diputació de Castelló”.
Des del Departament de Geografia i Història, i en nom de tot el centre, felicitem amb orgull Javier per la seua excel·lent intervenció. Esperem que aquesta siga la primera de moltes comunicacions d’una carrera investigadora llarga i fructífera.
  

miércoles, 15 de noviembre de 2017

Mens sana... Diversió i aprenentatge a l'hora del pati


Ja portem un mes desenvolupant les activitats de l'aula d'esbarjo "Mens sana", on l'alumnat pot jugar a diversos jocs de lògica i pensament. Destaquem, a més del cub de Rubik, l'èxit dels escacs, que a hores d'ara és el joc més triat pels participants. Dilluns passat, de fet, vam començar un curs d'iniciació per a tots els que volen iniciar-se en el món dels escacs.
Us deixem algunes imatges: